S'analitzarà en el present comentari una recent Sentència dictada en PLE per la Sala Social del TSJ de Catalunya en què s'aborden qüestions novedoses en relació amb la institució de la jubilació forçosa, històricament controvertida. No es pretén analitzar a fons la figura, per a la qual aquest comentari resultaria manifestament insuficient, sinó simplement analitzar les interessants qüestions que s'aborden en la Sentència comentada.
Ens referim a la Sentència 1347/2024 de 5 de març de 2024, en la qual es resol el recurs de suplicació interposat per la persona treballadora demandant que va veure desestimada la seva demanda pel Jutjat Social 24 de Barcelona, on impugnava l'extinció del seu contracte de treball per jubilació forçosa comunicada per l'empresa. En una apretada síntesi, la demanda postulava la nul·litat de l'acomiadament i subsidiàriament la improcedència, entre altres motius, pels següents (que són els rellevants a efectes del present comentari):
a-. La Disposició Addicional 10 de l'ET resultaria contrària als articles 1.2, 4.1 i 24 de la Carta Social Europea.
b-. La comunicació empresarial incompliria els requisits formals exigits, resultant insuficient, per no detallar les mesures concretes adoptades en matèria de foment de l'ocupació en relació amb la jubilació forçosa de la demandant.
Així doncs, la Sala ha de donar resposta a aquestes dues qüestions, novedoses, i de manifest interès jurídic.
En relació amb la qüestió relativa a l'aplicabilitat de la Disposició Addicional 10 de l'Estatut dels Treballadors, la part recurrent sosté que la norma és contrària als articles 1.2, 4.1 i 24 de la Carta Social Europea i, per tant, no resultaria d'aplicació, en tant que:
- L'art.1.2 de la CSE prohibeix la discriminació en l'ocupació, oposant-se a la DA 10ª de l'ET, que permet expulsar un treballador per la seva edat.
- L'art. 4.1.a de la CSE reconeix el dret dels treballadors a una retribució equitativa, la qual cosa es contraposa a la DA 10ª en permetre que el salari passee de percebre la retribució pactada a una pensió notablement inferior.
- L'art. 24.a) de la CSE només permet l'acomiadament del treballador per raons justificades relacionades amb la seva aptitud o conducta, o basades en les necessitats de funcionament de l'empresa, havent estat minvada aquesta garantia per l'extinció unilateral decidida per l'empresari, que no és una jubilació, sinó un acomiadament sense causa.
La Sentència aborda la qüestió partint de l'assumpció de la necessitat de dur a terme el control de convencionalitat, el que implica que, davant l'al·legació aplicativa d'una norma supranacional continguda en un Tractat Internacional, correspondrà a l'òrgan judicial inaplicar la norma nacional no conforme amb la internacional per aplicar de manera preferent la disposició continguda en un tractat internacional, sense que aquest desplaçament impliqui l'expulsió de la norma interna, sinó merament la seva inaplicació al cas concret.
Bàsicament, simplificant la qüestió, es tractaria de determinar si la jubilació forçosa és conforme amb les previsions de la Carta Social Europea en matèria de prohibició de discriminació per raó d'edat.
La resposta de la Sentència és clara, a aquest respecte, i després d'un exhaustiu anàlisi sobre les resolucions dictades pel TC i el TJUE relatives a la jubilació forçosa sosté, en síntesi, que no és aplicable el judici de convencionalitat en aquest cas, ja que “és difícilment acceptable que una disposició legal validada pel TC i pel TJUE (encara que amb redactats diferents) pugui ser omesa en un simple judici de convencionalitat que limita els seus efectes únicament a la norma legal", afegint: "Una cosa és que l'anàlisi de la incidència d'un tractat internacional se situï en aspectes no abordats pel TC o el TJUE, i una altra, diferent, que operi sobre qüestions que, de manera directa, han estat tractades per altres tribunals, com aquí ocorre”, declarant així, “aplicable” la llei nacional.
Pel que fa a la segona de les qüestions plantejades, l'anàlisi relativa a la pretensió d'exigència formal de la comunicació empresarial a través de la qual es duu a terme l'extinció de contracte per jubilació forçosa, la Sentència considera que no s'incorre en defecte formal que determini la improcedència de l'acomiadament ja que “tot i que és cert que la contractació d'una persona que substitueixi la persona que veu extingit el seu vincle laboral amb una empresa per causa del compliment de l'edat de jubilació és un requisit necessari, això no determina que l'absència d'esment al compliment d'aquest condicionant legal en la missiva que posa fi al contracte generi indefensió de cap tipus. Una altra cosa és, òbviament, que la contractació no es produeixi o sigui insuficient o que obeeixi a motius aliens a la finalitat de la norma”. Afegint: “Per tant, el compliment dels requisits legals opera ex post, no ex ante, com sustenta la part actora”.
Així doncs, segons el Tribunal, no és exigible que la comunicació contingui una descripció de les mesures concretes adoptades per l'empresa en matèria de foment de l'ocupació en relació amb la jubilació forçosa adoptada, la qual cosa és rellevant tant en relació amb l'absència de defectes formals, com amb la possibilitat de practicar prova en el judici sobre aquelles contractacions o mesures de foment de l'ocupació adoptades en relació amb la jubilació forçosa acordada, malgrat no haver-les inclòs o anunciat en la comunicació extintiva lliurada al “jubilat forçós”, qüestió veritablement rellevant per poder validar la decisió empresarial.
Cal destacar que la Sentència compta amb un important VOT PARTICULAR, subscrit per 7 magistrats i magistrades, que discrepen de la fonamentació de la Sentència, en considerar que: “Contràriament al conclòs per la majoria d'aquesta Sala General, la tesi que es defensarà en els fonaments de drets subsegüents postula que, en les circumstàncies concretes que contextualitzen el supòsit d'actes, la CSE desplaça la norma nacional (DA 10 ET i art.21 del Conveni col·lectiu de referència) i gaudeix de preferència aplicativa, dotant de major protecció a la treballadora i determinant la qualificació de l'extinció contractual com a acomiadament nul per discriminació per raó d'edat”.
Els extensos fonaments del VOT PARTICULAR, en síntesi, i malgrat constatar que tant el TC com el TJUE han validat l'extinció contractual per jubilació forçosa, conclouen que “si la Carta Social Europea dispensa un nivell superior de protecció que la norma interna o comunitària, s'haurà d'aplicar amb preferència la primera sobre la segona, no només com a resultat del corresponent control de convencionalitat, sinó per estricte i rigorós compliment de la mateixa norma de la Unió Europea”.
Així mateix, i en relació a la fonamentació sobre el control de convencionalitat de la Sentència, sosté, discrepant clarament, que “des de la perspectiva constitucional més escrupolosa, és plausible i correcte sostenir la manca de conformitat d'una disposició legal interna amb un tractat internacional, tot i que, prèviament, el TC hagi afirmat la conformitat d'aquesta norma nacional amb la nostra Carta Magna; fins i tot també quan el TJUE hagi determinat la compatibilitat del precepte de Dret nacional amb la norma comunitària”, afegint: “En l'esquema de jerarquia normativa que presideix el nostre ordenament (art.9.3 CE), quan el TC decideix la validesa constitucional d'una disposició legal no implica que aquesta norma ordinària ascendeixi a la categoria de norma de rang constitucional i, per tant, el contingut de la llei validada no es constitueix en cànon de la constitucionalitat”, concloent que: “En els casos en què el TC falla la conformitat d'una norma interna amb la nostra norma suprema, només implica que el precepte legal no s'oposa a la nostra constitució, sense que això integri el bloc de la constitucionalitat.